L’any 2010, el Congrés dels Estats Units d’Amèrica va aprovar la llei Dodd Frank, que inclogué per primera vegada l’exigència per a les companyies de provar que els seus aprovisionaments de minerals 3TGs (tàntal, estany i wolframi, els seus minerals i l’or, per les seves sigles en anglès) no contribueixen al conflicte bèl·lic a la regió africana dels Grans Llacs. La llei obliga les empreses que cotitzen als EUA a publicar informes detallats sobre si els minerals utilitzats en la seva producció tenen el seu origen en la RDC o països veïns.
Amb l’arribada al poder de Donald Trump es va parlar de la suspensió de la Dodd Frank, tot i que el govern dels Estats Units encara no s’ha pronunciat definitivament sobre aquesta qüestió.
En l’àmbit europeu, davant de la pressió d’organitzacions de la societat civil, l’any 2014 la Comissió Europea va preparar una proposta de resolució de compliment voluntari per al comerç responsable de minerals a la Unió Europea. Un any més tard, el Parlament Europeu va anar més enllà d’aquesta proposta i va votar una esmena per la qual s’obligava a totes les empreses de la cadena de subministrament a identificar les condicions d’extracció i compra dels minerals 3TG mitjançant auditories per part de tercers independents. D’aquesta manera, no només els importadors sinó qualsevol empresa que utilitzi estany, tàntal, wolframi i or per a la fabricació dels seus productes haurien de demostrar que no estan incentivant conflictes i abusos de drets humans en zones de conflicte.
Després de molts mesos de negociacions entre les institucions amb poder decisori de la UE es va arribar a un acord aprovat el novembre de 2016, que va ser “una benvinguda passa endavant”, però que, contràriament a la proposta que havia fet el Parlament Europeu, va establir que el Reglament només seria aplicable a les empreses que importen minerals en brut, en forma de menes i metalls. Les empreses que introdueixen aquests mateixos minerals a la UE dins de parts o productes acabats no haurien de rendir comptes.
Aquest acord va ser votat i aprovat en forma de Reglament comunitari el 16 de març de 2017. Com ja va dir Justícia i Pau, el Reglament és insuficient, no només perquè no afecta totes les empreses de la cadena de subministrament, sinó perquè estableix uns llindars molt elevats per sota dels quals les empreses no estan obligades.
A més, el Consell s’ha negat a la implementació simultània de les mesures d’acompanyament, que són aquelles mesures de caràcter no legislatiu que han d’assegurar la correcta aplicació de la nova normativa als països afectats i garantir que aquesta regulació no genera efectes negatius en la seva població. El fet que no es puguin implementar al mateix temps el Reglament i les mesures complementàries dificulta la seva aplicació, perquè el contrast entre les decisions preses al Parlament Europeu i el que succeeix en una mina artesanal de la RDC és molt gran, i sense les mesures que acompanyin la millora de les condicions econòmiques, socials i de seguretat de la població afectada es fa molt més difícil l’èxit del Reglament.
A aquesta situació cal sumar que el període d’aplicació de la normativa és molt lent: s’ha establert un període d’aplicació de tres anys, i una avaluació dos anys després de la finalització de l’aplicació (és a dir, el 2022) amb l’objectiu de revisar les passes efectuades per les empreses en aquest sentit. Si els resultats d’aquesta avaluació no són positius, el Reglament serà suprimit. I, sense les mesures d’acompanyament, es dificulta molt l’èxit d’aquest procés d’aplicació.
Per tant és clar que aquesta nova regulació obre les portes a un llarg període de treball per assolir una regulació eficient i eficaç en favor dels drets dels homes i dones de la RDC.
