L’amenaça a les poblacions indígenes

Les poblacions indígenes arreu del món viuen en perill, víctimes de l’explotació de les grans empreses amb el vistiplau dels governs dels seus països. La Secretària General de la Comissió General de Justicia y Paz de España, Isabel Cuenca, ha escrit aquest article en denúncia de la situació d’aquests pobles, tal i com fa la Comissió de Drets Humans de Justícia i Pau de Barcelona amb el cas del Bajo Aguán hondureny, entre d’altres.

Les poblacions indígenes estan formades per més de 300 milions de persones repartides per diferents ètnies i països. La seva forma de vida es veu assetjada en l’actualitat per les grans empreses mineres, fusteres i petrolieres o per la construcció de grans infraestructures. Les terres que ocupen pertanyen a les poblacions indígenes des de temps immemorials i el seu dret a viure en elles els ha estat reconegut internacionalment. En l’actualitat la vida s’ha tornat difícil per a moltes d’aquestes persones, ja que per mitjà de suborns, amenaces i violència es pretén desallotjar-les dels llocs en què han habitat durant generacions perquè s’instal·lin allà les grans empreses que van buscant els recursos naturals d’aquests territoris. Es destrueix així una manera de vida ancestral i es violen permanentment els drets humans dels seus habitants.

El novembre passat vam conèixer a Patricia Gualinga, que pertany al poble shuar de la selva equatoriana. A totes les persones que vam tenir l’ocasió de sentir-la ens va sorprendre i captivar per la forma tan clara amb la que ens va explicar la resistència del seu poble davant els interessos econòmics d’aquestes empreses. La seva cultura els fa sentir-se part de la natura a la que respecten: d’ella saben viure sense estar marcats pel consumisme del nostre món.

El mitjà de vida d’aquest poble està sent greument amenaçat avui en dia per l’empresa minera xinesa ExplorCobres S.A (EXSA).

La manera d’actuar d’aquestes empreses sol ser sempre la mateixa. Signen acords amb els governs per poder establir-se en aquestes zones i compren als colons les seves terres. L’argument és que portaran el desenvolupament a la regió i trauran a les poblacions autòctones de la pobresa. La realitat és que les poblacions indígenes no se senten pobres i estan conformes amb la seva manera de viure i les seves cultures. En una carta al president Correa li deien: “no digui que fa mineria per treure’ns de la pobresa, perquè nosaltres, amb la nostra forma de viure, no ens sentim pobres; digui més aviat com ens protegirà com a poble i cultura”. Davant d’aquesta postura tan ferma les empreses no s’aturen i comencen les amenaces i la violació dels seus drets. En primer lloc, el dret a la terra: com que són poblacions ancestrals, no poden provar amb documents que aquestes terres els pertanyen i poc a poc les multinacionals van copant el seu territori i instal·len els seus propis habitatges, maquinàries, etc, fent que la població indígena protesti per aquesta situació. D’aquesta manera, el conflicte està servit i les forces governamentals arriben a aquests territoris per “frenar els brots de violència i protegir la població”. En la majoria dels casos, es detenen els líders indígenes i fins i tot algun d’ells acaba mort (Berta Càceres és un exemple d’aquesta mateixa situació a Hondures, cas que també ha denunciat la Comissió de Drets Humans de Justícia i Pau de Barcelona). La situació es complica enormement i els resultats finals són incerts, però en la majoria dels casos, acaba amb la fugida dels indígenes i el triomf de les grans empreses.

L’actual líder del poble shuar, Agustín Wachapá, a la presó des del dia 21 desembre 2016 diu: “Avui més que mai vull recalcar, i denunciar davant diferents instàncies nacionals i internacionals, la violació dels Drets consagrats en la Constitució. Mentre el poble defensa els recursos naturals del nostre sòl, els interessos dels governs de torn han estat saquejar la riquesa del poble equatorià. El pulmó de l’Amazònia existeix, i la nostra Amazònia no ha de ser venuda, ha de ser defensada … Seguirem defensant els nostres recursos. Són els únics recursos que ens queden a casa nostra. L’aigua es defensa. Els recursos es defensen. No es venen”.

Aquest és un breu resum de la situació que des de fa unes mesos està patint la població shuar i que s’ha agreujat des que el desembre passat es va decretar l’estat d’excepció i va arribar l’exèrcit a la zona sud-est del Equador. Diverses famílies han fugit a les muntanyes i es troben desprotegides, amb fam, malalties i sobretot amb molta por de tornar a casa per temor a les forces governamentals.

Situacions semblants es viuen en altres llocs, la majoria a la selva amazònica, però tampoc estan lliures d’aquests conflictes les poblacions africanes, asiàtiques o fins i tot australianes. Seria molt llarg estendre’ns en aquest sentit. Citarem només algun exemple més tenint clar que en queden molts sense esmentar, alguns d’ells en veritable perill de desaparició perquè s’ha violentat la seva forma de vida i se’ls ha obligat a canviar els seus costums segons el mètode “civilitzat” que els ha transmès malalties i inadaptació.

• Al poble pigmeu l’assetjament li ve per organitzacions conservacionistes que no situen aquestes persones en el focus de les seves preocupacions.
• El poble karo a Etiòpia també es veu menyspreat per la construcció d’una presa.
• Els boiximans del desert del Kalahari van ser expulsats il·legalment de les seves terres tal i com els va reconèixer la justícia, sense que de moment se’ls hagi permès tornar.

En la encíclica Laudato si’ (núm 145) es diu: “Cal incorporar la perspectiva dels drets dels pobles i les cultures, i així entendre que el desenvolupament d’un grup social suposa un procés històric dins d’un context cultural i requereix del continuat protagonisme dels actors socials locals des de la seva cultura”.

I en el Missatge per la Jornada Mundial de la Pau (nº 6) d’aquest any, el papa Francesc ens recorda que: “la construcció de la pau mitjançant la no violència activa […] és el desafiament de construir la societat, la comunitat o l’empresa, de la qual són responsables amb l’estil de treballadors per la pau; de donar mostres de misericòrdia, rebutjant descartar a les persones, danyar l’ambient i voler vèncer a qualsevol preu”.