Sabates tropicals: els primers passos d’un whatsapp
Gemma Parellada
Bukavu, Congo
Un venedor d’escorça d’arbre, una mare sobremaquillada de la llunyana capital – Kinshasa – i un militar. Són els meus companys de vaixell en els sofàs de vímet prostrats en el terrat del buc Emmanuel III. Encara que tots ells viuen en el cor de la pitjor guerra del món, estan d’acord que Kenya no és un lloc segur perquè hi ha terroristes. “Ara hi ha menys assassinats al meu barri – diu l’agricultor que ven poderoses escorces-, però les onades de descontrol són cícliques”. Els assots dels seus propis perills els han interioritzat com a quotidians. Perquè ho són. Però les inquietuds bèl·liques es filtren entre noces i viatges a Disneyland. “He portat els meus fills de vacances a Bukavu perquè no podem anar al paradís Disney. Demanar el visat és un suplici, creuen que tots ens volem quedar allí! Aquí tenim el nostre treball i la nostra vida, no se’ns hi ha perdut res, a París”, la mare no sap com explicar als seus nens que no poden viatjar al parc dels dibuixos. No són diners el que els falta.
Un parell de soldats passegen per coberta amb una cervesa de mig litre a la mà mentre la nostra conversa salta de les propietats de l’Aloe Vera al comerç de les escorces, de les quals s’extreu la quinina que combat la malària. Són les nou del matí. Les aigües que solquem, les del Llac Kivu, ho han vist tot. La seva riba est, que mulla Rwanda, va rebre la riuada de refugiats del genocidi de 1994. La riba oest, la que humiteja els dos Kivus – les dues províncies de Congo més tocades pel conflicte- han acollit des de llavors l’herència d’aquell drama. I són fins avui el terreny de la gran batalla. Sembla que hi ha una planta que creix per aquests indrets que és oli en un llum per a les migranyes.
Amarratges. Port. Bananes. Passaports. Formatges. Empentes. Orquestra escandalosa de benvinguda. Cacauets ambulants. Terra ferma. Bukavu.
Unes exagerades sabates punxegudes rellueixen en un aparador de Bukavu. Excedeixen l’elegància. Ity es distreu a la tenda de luxe, entre camises i cinturons dramàtics que criden a rang social.
– Vols renovar el calçat? – bromejo
– No! Aquestes sabates costen 500 dòlars!
Sens dubte no estan d’oferta.
– I qui les compra?
– Són per als comerciants de minerals. D’aquí – i assenyala amb un cop de barbeta la muntanya omnipresent- surten milions.
Les llengües de terra tropical de la ciutat de Bukavu joguinegen amb el llac, mentre la riba emergeix escandalosa amb un perfil escarpat, frondós i fèrtil. Els suburbis pugen, els minerals baixen. Una tènue nebulosa cobreix cada albada les muntanyes de la ciutat.
El negoci miner irriga els Kivus, amara els seus miners, els seus comerciants i les seves milícies. Rega autoritats i milícies. Passa per esquenes, cases de compravenda, senders polsosos i despatxos amb sofàs de lleopard. I se’n va cap a la xiulada d’un whatsapp.
La roques dels Kivus estan nodrides de les anomenades 3T’s, minerals necessaris perquè funcionin les grans joguines de la modernitat: noves tecnologies amb silueta d’iphone i Android o de petits ordinadors que busquen ratlletes de wifi en qualsevol lloc. I és aquí, on comença aquest viatge. Amb rumb al punt zero de la nostra comunicació quotidiana.
Fa nou anys que treballo al Congo. He recorregut mines d’or, de diamants i de T’s. He vist matances i escoltat centenars de víctimes. També artistes i activistes. Venedors i viatgers de l’atzar. Ciutadans i professors. Assassins i exorcistes. Cooperants i polítics. Cascos blaus.
Aquesta vegada us convido a acompanyar-nos durant la realització del reportatge, becat per Devreporter Network gràcies a la invitació de Justícia i Pau. Abans que es publiqui i emeti, podem recórrer junts una part del camí gràcies a aquestes tecnologies made in Congo. I si voleu ajudar a obrir aquesta finestra al Congo: opineu, compartiu, pregunteu. #ConnectCongo.
[:]