1kg de coltan. De l’època daurada a l’embargament i la validació

Carme Altayó
Masisi, Congo

A Goma, la capital administrativa de la província de Nord Kivu, hem fet les visites de rigor a totes les estructures i agents implicats en el procés de certificació i traçabilitat (evidentment cadascuna d’aquestes institucions ha deixat la seva traça en la meva carta de missió).Ha arribat el moment de canviar la roca volcànica de Goma per l’argila vermellosa de Masisi.
Emprenem el viatge cap a aquest territori on es troben 17 de les 30 mines validades des de maig de 2014 (s’anomenen sites minièresen una àrea determinada en la qual hi ha diferents pous), entre elles la famosa de Bibatama a Rubaya (la que no ens han deixat visitar).

Nosaltres anem cap a Ngungu on gràcies al SI d’un altre senyor de la guerra¨, el president de COOPERAMMA, Coopérative des Artesans Miniers de Masisi, que controla pràcticament tot el territori, podrem visitar algunes mines. Això si, a Xtisa, un jove ben plantat, agent d’aquesta anomenada cooperativa de miners, ens acompanyarà durant aquest dos dies de viatge com la nostra ombra; qualsevol pregunta a miners, propietaris de les terres, dones… es farà sota la seva inevitable supervisió.

Tanmateix, també en acompanyarà l’entranyable Celestin Madica, un agent de SAKIMA que, com el nostre vell Kisonya, representa el passat colonial d’aquest país. Celestin fa anys que treballa a la zona, però com nosaltres no parla kinyarwanda i es converteix en el nostre aliat en aquesta etapa del viatge. La seva complicitat ens permetrà arribar a Birambo, una mina en procés de validació d’on s’extreu coltan negre de gran qualitat.

Els soldats de “Monusco” (R.D. Congo). |Foto: Carme Altayó.

En sortir de la ciutat ens creuem amb un jeep d’un “MONUSCO”… aquesta serà una de les poques traces que trobarem de la presència d’efectius armats a la zona.

En arribar a Ngungu, la primera trobada evidentment és amb les autoritats locals. El comandant de la policia Nacional, Ibrahim Itula, amb un total de 300 efectius, treballa en coordinació amb la policia de mines, creada a partir de la implementació del procés de certificació. En un to distès ens comenta que, encara que no pot dir que han acabat amb els grups armats perquè hi ha alguns atacs esporàdics d’algun grup de Mai Mai (milícies que agafen el nom del seu líder), podem estar tranquil·les perquè els anomenats FARDC (Forces Armées de la République Démocratique du Congo) no estan a la regió.

Tranquil·les, doncs, pel que fa a la seguretat local, iniciem les gestions per arribar a Birambo. Hem de fer una part del trajecte amb moto i una altra a peu, unes sis hores de viatge, anar i tornar.

– “50 $, mama“, diu el motard envoltat de tota la quitxalla, homes i dones del poble.

– “Hapana!“, li responc.

Silenci, sorpresa, mirades i comentaris entre el públic assistent… la muzungu (la blanca) parla kiswahili.

-“10 $ ao tunaenda na migulu (o ens n’anem a peu)” segueixo dient.

Comencem a caminar. Només hem fet uns pocs metres quan arriben dos motards. Només dos han acceptat la nostra proposta, sembla que el camí és complicat; om sis; ens tocarà anar de tres en tres.

Final de trajecte; la bellesa de les muntanyes de Masisi es desplega davant nostre, hem de seguir a peu cap a la vall.

Foto de les muntanyes de camí a Birambo (R.D. Congo). |Foto: Carme Altayó.

Un nen amb els ulls encara lleganyosos que s’espanta al nostre pas; un vell amb el bastó a la mà i la manta a les espatlles que pregunta en kinyarwanda qui som i què fem per les seves terres; una dona carregada amb un sac de patates i un farcell de llenya a l’esquena, i amb el nen al pit, aixeca el cap per respondre a la nostra salutació… gaudim del moment i de les sensacions.

Arribem a la nostra fita, els miners (a partir d’ara “cresseurs”), ens estan esperant expectants. Ja sabien de la nostra arribada gràcies a la tecnologia, a aquest coltan que ells extrauen, i nosaltres transformem. En Xtisa els ha fet un truc: no hi ha aigua, ni hi ha llum, no hi ha serveis sanitaris… però hi ha cobertura.

El relleu de la muntanya parla, fa molts anys que els autòctons i els forans n’extreuen la seva riquesa. Mangahiko, el propietari del terreny, que s’emporta un percentatge de la producció, ens ho confirma:

-“En l’època daurada, entre 2000 i 2003, quan el coltan es pagava a 100 $ el kg i la societat SMB en tenia el control, s’extreien tones de mineral cada setmana, però tot ha canviat, “la rebel·lió”, “l’embargament”… vam deixar de treballar, i ara que han recomençat amb SAKIMA i amb el tema de les mines validades el preu és molt més baix: 1 kg de coltan per 25 $ (el mateix que per un sac de 120 kg de patates), i a més els negociants no tenen cash i a vegades se l’emporten sense pagar”.

Tots s’exclamen del mateix: el preu i la manca de mercat, però l’extracció de coltan continua; veiem com les palades surten del fons del pou, en cadena, els homes fan i desfan muntanyes de sorra fins arriba a la superfície; allà, la força de l’aigua i el moviment compassat de les mans del jove Mahetene ens deixen entreveure el negre color de l’apreciat mineral.

Imatges del pou i del coltan a l’aigua (R.D. Congo). |Foto: Carme Altayó.