Santiago Fischer: “No aconseguirem una llei obligatòria a la UE que certifiqui tota la cadena dels minerals de conflicte”
El Mobile World Congress va deixar, un any més, les seves apostes per a la nostra major i millor connectivitat. Així mateix, un altre focus va il·luminar el costat fosc dels seus productes: la procedència dels minerals necessaris per fabricar-los.
Haurien les empreses d’auditar la seva cadena de subministrament per descartar la seva contribució als conflictes i violacions dels drets humans? La Unió Europea es troba en fase de negociació d’una llei sobre aquesta qüestió.
Santiago Fischer és responsable de projectes de Justice et Paix de la Bèlgica francòfona, una de les més de 70 ONGs que demana a la UE l’aprovació d’una llei que exigeixi a les empreses un sistema de control de la cadena de subministrament basat en la Guia de la Diligència Deguda de l’OCDE.
Fischer ha seguit el procés de creació d’aquesta normativa i s’ha reunit amb consellers de la UE a Brussel·les per traslladar-los la petició de les organitzacions de la societat civil. Creu que si la deguda diligència en el comerç de minerals no esdevé d’obligat compliment, les empreses no l’aplicaran.
Les negociacions per crear una llei que trenqui el vincle entre el nostre consum i els minerals de conflicte va començar amb una proposta de la Comissió Europea. Com va seguir el seu plantejament?
La proposta inicial de la Comissió Europea era crear un mecanisme voluntari per 480 empreses fonedores, refineries i importadores dels coneguts com 3TGs; l’estany, el tungstè, el coltan (3T) i l’or (G). Posteriorment, la proposta va ser enviada al Parlament Europeu (PE) que, en el ple del 20 de maig de 2015, la va rebutjar votant unes esmenes que recolzaven un reglament obligatori perquè les empreses facin un procés d’auditoria. Aquest procés permetria donar garanties que els minerals que utilitzen no provenen de mines en conflicte i on es vulneren els drets humans.
Què va significar que el Parlament Europeu votés a favor d’una legislació obligatòria?
Va ser un vot indicatiu de la seva posició perquè els negociadors de la llei en el PE tinguin un full de ruta per negociar. Es va votar sobre les esmenes i no sobre tot el text perquè va haver-hi moltes oposicions. Així que van decidir enviar tot el text de la legislació a l’anomenat “trílogo”: la negociació entre el PE, la Comissió Europea i el Consell de la Unió Europea.
I d’aquesta negociació sortirà la normativa definitiva?
El text tornarà al Parlament després del trílogo i serà votat en primera lectura. És quelcom simbòlic; normalment, quan el text torna al Parlament, aquest el vota directament. Els negociadors saben que van fer tot el possible en les negociacions per mantenir la posició del Parlament.
Els estats membre de la UE volen un mecanisme totalment voluntari encara més feble del que va proposar la Comissió Europea
Quin és el posicionament de la tercera de les parts negociadores de la llei; el Consell de la UE?
Després de la votació del PE, el Consell de la UE va fer públic el seu posicionament oficial el desembre de 2015: volen un reglament totalment voluntari sobre tota la cadena de subministrament i solament aplicable als importadors (fonedors i refineries). Per tant, proposen un mecanisme encara més feble del que va proposar la Comissió Europea.
Tres posicions molt diferents. Han començat les negociacions del trílogo?
Va haver-hi la primera reunió del trílogo el dia 1 de febrer. Pels comunicats emesos, coneixem que en aquesta reunió el Parlament va plantejar que almenys volen poder discutir sobre l’obligatorietat de la llei; en cas contrari, prefereixen no aprovar un reglament europeu sobre el comerç de minerals que sigui molt feble.
La Comissió es va presentar al trílogo amb un compromís: aquesta vegada, va proposar un reglament obligatori per aquestes 480 empreses plantejades en la seva proposta inicial, però encara no proposen si seria voluntària per a la resta d’empreses del final de la cadena.
A la reunió, el Consell de la UE va reafirmar la seva posició comunicada al desembre.
Seran necessàries més reunions per arribar a un acord.
Encara és difícil predir com acabarà la negociació. Però és obvi que no aconseguirem un reglament obligatori sobre tota la cadena de subministrament dels minerals de conflicte perquè els estats membre (el Consell de la UE) no volen; i ni ens plantegem una normativa que abasti tots els recursos naturals i no solament els 3TGs. La segona reunió del trílogo serà dimarts vinent, 5 d’abril.
El sistema de deguda diligència mostra que s’han fet tots els esforços possibles a cada nivell per assegurar que el producte no contingui minerals de conflicte
Seria necessari que la normativa europea fos sobre tota la cadena perquè sigui efectiva?
Si la llei fóra obligatòria per a una part de la cadena, no podríem assegurar que els nostres mòbils no contenen minerals de conflicte.
Un exemple. Sóc una empresa que treballa a Europa i rebo parts del telèfon que contenen minerals i, des d’Espanya, ho envio a una manufactura que el fabricarà. La meva empresa no estaria afectada per aquesta legislació, voluntària o obligatòria, perquè estic al final de la cadena.
Segons informes de United Nations Comtrade, Europa representa el 25% de la importació mundial dels 3TGs i, sobre aquest percentatge, només el 5% provenen de fonedors i refineries europeus (que farien deguda diligència). La majoria de minerals són comprats a fonedors del sud-aquest asiàtic.
Si la deguda diligència és en tota la cadena, tots els actors farien pressió a l’actor que està abans que ells.
Amb aquest sistema asseguraríem trencar el vincle amb els minerals de conflicte?
De vegades és complicat estar segur de si tota la cadena de subministrament està neta. La deguda diligència no és un certificat de “lliure de conflictes”, però és un procés que mostra que s’han fet tots els esforços possibles a cada nivell per assegurar que el producte no contingui minerals de conflicte. És un procés flexible, de sancions graduals, que entén que hi ha errors i es pot millorar cada vegada.
Gràcies a la llei americana Dodd-Frank, a la R.D. Congo existeixen avui 130 mines validades com a ‘mines verdes’
A Estats Units ja s’està aplicant la llei Dodd-Frank sobre els minerals de conflicte. Quins efectes ha tingut sobre el terreny?
Aquesta llei obliga a l’empresa americana a fer deguda diligència de la cadena de subministrament si una declara que el seu producte conté minerals provinents de la R.D. Congo o països veïns. La llei europea, en canvi, s’aplicaria a les mines de tot el món.
Des de l’entrada en vigor de Dodd-Frank, l’Estat congolès va començar un procés conegut com la “certificació” de les mines amb el qual l’Estat estableix missions de validació. Les missions declaren “mines verdes” a aquelles en les que no hi ha presència de grups armats, treball infantil o dones embarassades treballant-hi i vulneracions dels drets humans. Posteriorment, comença el procés d’etiquetatge, conegut com a procés ITRIC, realitzat per un consorci internacional privat que certifica els minerals com a minerals nets.
Quantes ‘mines verdes’ existeixen actualment, després de Dodd-Frank?
A la R.D. Congo, de moment, hi ha unes 130 mines verdes. No són moltes, ja que solament a la província del Kivu Sud existeixen 925 llocs miners artesanals. Així i tot, l’existència d’aquestes 130 “mines verdes” al país ha estat gràcies a la llei americana, que va suposar una pressió sobre el govern congolès perquè comences a validar les seves mines.
Si altres regions del món es sumen a la iniciativa, aconseguirem retirar els grups armats de les mines. No resoldrem tots els problemes de la R.D. Congo ni tots els conflictes, perquè no tots estan relacionats amb els minerals i calen mesures d’acompanyament, també incloses en la llei, com la cooperació al desenvolupament. Però estarem contribuint a la pau.
