Els #ConflictMinerals a la R.D. Congo, la RS de les multinacionals i la legislació internacional als Dilluns dels DH
Judit Monetengro
Barcelona
“Avui parlarem de drets humans en un àmbit que ens afecta a tots.” Rita Marzoa, periodista de Catalunya Ràdio, donava pas d’aquesta manera a la cinquena conferència dels Dilluns dels Drets Humans: Els minerals de sang i la indústria de la telefonia mòbil, organitzada per Justícia i Pau, Cristianisme i Justícia i Mans Unides.
Poques setmanes abans del Mobile World Congress 2016 (MWC16), la taula rodona va reunir a tres experts de diferents àmbits relacionats amb els #ConflictMinerals per parlar de la relació entre els minerals extrets en zones de guerra i alt risc i els nostres telèfons intel·ligents, tauletes, ordinadors, joies, equips mèdics i altres productes en les quals s’utilitzen.
La primera intervenció va ser la de Carme Altayó, consultora experta en la R.D. Congo i responsable d’una investigació sobre el terreny per a la campanya d’aquest espai web (que aviat publicarem).
Altayó va iniciar la seva intervenció contextualitzant la situació de la R.D. Congo. En primer lloc va recordar la passada dictadura de Mobutu Sese Seko, i la situació d’extrema pobresa que persisteix encara avui en dia . La situació – va comentar- s’ha “agreujat a causa del conflicte armat des de fa més de 20 anys”. L’experta va recordar com “estem parlant de gairebé sis milions de morts, el conflicte amb més morts després de la II Guerra Mundial, i una de les guerres més oblidades”.
Carme Altayó: “No només es tracta de l’explotació d’aquests minerals per part de les multinacionals; els #ConflictMinerals estan associats amb els conflictes armats amb els països fronterers”
La intervenció de Carme Altayó va centrar-se a exposar la situació actual de la R.D. Congo i en concret l’impacte de l’explotació del tantalium (també anomenat coltan), on es troben entre “el 64% i 80% de les reserves mundials de tantalium”.
Tenir el control d’aquesta zona del món, ha esdevingut un aspecte clau estratègicament i políticament. “No només es tracta de l’explotació d’aquests minerals per part de les multinacionals que requereixen d’ell”, va explicar Altayó, sinó que també “existeix una associació dels #ConflictMinerals amb els conflictes armats amb els països fronterers: Uganda i Ruanda, Burundi de la zona dels Grans Llacs”.
Carme Altayó va mostrar un vídeo del context en el qual els #ConflictMinerals són extrets de les mines que la consultora va visitar a l’est de la R.D. Congo. Pous artesanals fets manualment on hi treballen nens, dones embarassades i en les quals les condicions de risc són comuns. Altayó va mantenir que “hi ha hagut suport per part de la cooperació internacional que, juntament amb el govern congolès i la societat civil, realitzen unes comissions que es desplacen sobre terreny, per visitar les mines, qualificar-les i prevenir així les vulneracions dels drets humans”.La comissió emet un informe i se certifica la mina, seguint la deguda diligència de l’OCDE, com a verda, groga o vermella. Posteriorment s’etiqueten els minerals a peu de mina i arriba al negociant que el compra, i es torna a etiquetar, assegurant que ha passat la certificació i el comerciant, i llavors passa als exportadors.
No obstant això, va apuntar l’experta, aquest sistema esdevé a vegades pot fiable, doncs “els mètodes de transport de les mines als negociants es produeixen en camins selvàtics a tres dies caminant i, evidentment, aquests sacs es poden trencar, perdre, o es pot introduir minerals que vingui a un altre lloc durant el camí”. A més a més, va explicar Altayó, les persones que posen aquestes etiquetes és gent voluntària i no pagada.
“Les garanties del sistema de traçabilitat i de certificació són mínimes; el país no té les situacions estructurals que caldria” i va concloure que “hauríem de treballar a escala internacional, en l’àmbit local, escoltar la veu de la gent i veure quines són realment les seves necessitats”.
Pep Mària, doctor en economia i professor de l’Institut d’Innovació Social d’ESADE i expert en empreses mineres i desenvolupament a l’Àfrica subsahariana, va ser el següent ponent a intervenir en aquesta conferència. Quins són els interessos al voltant dels #ConflictMinerals al Congo?
Mària va emfatitzar el fet que la cadena de valor és complexa i que “des del punt de vista de les empreses, és molt específica”.
Pep Mària: “Cal treballar per a la certificació deguda tant a les mines com a les fonedores i a l’últim esglaó de la cadena”
Seguint els inconvenients de la certificació exposats per Carme Altayó, el professor d’ESADE va apuntar com fins que els minerals arriben a l’etapa final de producció, “poden passar per diferents canals; alguns són exportats il·legalment a Ruanda”, d’altres, explica, són transportats per la selva fins a arribar als comerciants. “Però la cadena de valor que acaba en una empresa com Microsoft o Nokia té molta varietat i, quan el mineral és exportat, primer arriba, majoritàriament, al sud-est asiàtic on es fon per preparar el següent pas; la fabricació dels condensadors per als nostres aparells”. En aquest sentit, Pep Mària va exposar que treballar per a la certificació tant a les mines com a les fonedores esdevé clau.
A peu de mina, va explicar, tot i que els miners artesans operen en condicions perjudicials per la seva salut, per a molts d’ells aquesta activitat és una fórmula “d’obtenir diners ràpid”.
Què podem fer des de l’altra punta de la cadena de valor? Per una banda, va dir Mària, “intentar que hi hagi legislació a escala internacional que obligui a les empreses que estan en l’últim esglaó de la cadena de producció a fer un procediment que certifiqui que els components electrònics que els arriben no han estat produïts amb minerals de conflicte”.
Santiago Fischer, responsable de projectes de Justice et Paix de Bèlgica francòfona, va dedicar la seva aportació a la conferència a aprofundir sobre la legislació internacional per a poder trencar el vincle entre el nostre consum i els recursos naturals.
“La Unió Europea pot actuar” per trencar aquest lligam, va iniciar.
Fischer va recapitular en com existeixen els procediments de certificació, la llei Dodd-Frank i com el govern xinès “ha aprovat un seguit de directrius que estableixen que les empreses xineses també han de realitzar una deguda diligència”. Així doncs, exposa, tots els governs implicats “ho estan fent i esperem que la Unió Europea pugui també fer alguna cosa”.
Santiago Fischer: “Si no obliguem a les empreses a realitzar la deguda diligència, mai ho faran”
Fischer va especificar com el 2008 la UE va plantejar la iniciativa sobre les matèries primeres, on s’exposava que “si es vol superar la crisi econòmica, hem d’estar segurs que els minerals arriben al territori europeu”. Aquest comunicat indicava que s’havien d’identificar quins són els minerals crítics (de difícil accés), però, com va senyalar Fischer, en aquesta nova normativa que obria pas als tractats de lliure comerç i l’eliminació de duanes perquè arribessin els minerals, “les ONG’s ens vàrem sorprendre, ja que no hi havia cap pilar sobre drets humans”.
Anys després, el 2014, el Comissari Europeu va fer una proposta de reglament sobre minerals de conflicte i, explica Fischer, “la proposta ens va decebre perquè era molt dèbil: es proposava un reglament voluntari perquè les empreses europees realitzessin una deguda diligència”.
Fischer ha format part de les mobilitzacions i grups de pressió per a demanar una legislació obligatòria i justifica aquesta petició explicant que “si no obliguem a les empreses a realitzar la deguda diligència, mai ho faran; ja existeix un procediment voluntari, la guia de l’OCDE, i molts estudis de la UE mostren com molt poques empreses realitzen aquest procés”. A més a més, exposa, “segons un estudi de l’ONG holandesa SOMO, les úniques empreses que realitzen aquesta deguda diligència són les que treballen amb les empreses americanes”, les quals estan obligades a realitzar la deguda diligència gràcies a la llei Dodd-Frank.
Fischer va explicar que si només s’aplica a les empreses europees i n’hi ha minerals que provenen de fonadores que no entren dins d’aquest procediment de certificació, la cadena es trenca.
Actualment, va indicar, “estem en una situació complicada”. El Parlament Europeu va rebutjar la proposta de llei voluntària de la Comissió Europea, demanant una llei obligatòria a tota la cadena de producció. Després d’aquesta posició, segons Fischer, el Parlament Europeu, la Comissió Europea i el Consell de la UE “estan en un procés de diàleg per a negociar com ha de ser aquesta legislació”.Però Fischer va insistir en la necessitat d’una legislació obligatòria per a tota la cadena de producció: “o ho és per a tota la cadena, o no funciona”.
Aquesta petició, va exposar, es pren per a demanar “tenir una Europa que no sigui per a les empreses, sinó una Europa que les cuidi però que també cuidi els drets humans al sud”.
Fischer va finalitzar apuntant com “no podem realitzar un comerç sense tenir en compte els impactes sobre el terreny. Necessitem una Europa que cuidi a la gent i també als consumidors; no crec que hi hagi gaires consumidors aquí que estiguessin contents de saber que el seu telèfon conté sang”.
En aquest sentit, el responsable de projectes de Justice et Paix de Bèlgica va comentar que és molt important que els consumidors demanin responsabilitat a les empreses i es faci pressió als europarlamentaris en aquests moments el reglament europeu es troba en un punt molt important per poder trencar el vincle d’Europa amb els #ConflictMinerals.